JUICIO CONTRA LOS ACTIVISTAS QUE SALTARON AL RUEDO EN DEFENSA DE LOS TOROS

Leemos en ADN que se acaba de celebrar el juicio contra los miembros de la asociación Igualdad Animal que saltaron al ruedo de la plaza de toros Monumental de Barcelona donde recibieron patadas y empujones por parte del público asistente.
Mientras las asociaciones de defensa de los animales no se cansan de apuntar al sinsentido de causar dolor y muerte a un ser vivo, sólo para disfrute de quien mira, entre los comentarios de lectores que suscita dicha noticia en ADN, vemos los argumentos típicos: “es una fiesta nacional”, “hay que respetar a quien la guste”, la identificación gratuita de “activista = persona sin trabajo o payaso”, por un lado y “que se vayan a las granjas de pollos a protestar por las condiciones enlas que los crian.”
Y eso es algo que precisamente ya hace la asociación a la cual pertencen los jóvenes imputados, igual que tantas otras organizaciones que no se centran en las corridas de toros sino en las situaciones de maltrato animal en general y, en este caso en especial, el maltrato en la industria cárnica. En un vídeo en su web aseguran haber entrado en una granja de cerdos abastecedora de una importante marca del sector, que recientemente ha difundido en televisión un satírico vídeo relativo al vegetarianismo, y nos muestran las condiciones de vida y sufrimiento de los animales:

 

 

http://vimeo.com/1340750

 Vodpod videos no longer available.

Por otra parte, el diario Público ha hecho este verano una serie de reportajes sobre el maltrato a toros en diferentes fiestas populares del Estado español

.
Un periodista visitó diversos pueblos y fiestas en las que se maltrata al toro: un partido de fútbol-vaca en un pueblo de Zaragoza, toros ensogados en otro de Tarragona, rally contra el Toro cerca de Guadalajara…
La sentencia para los jóvenes catalanes saldrá en breve, pero todo apunta a que al ruedo continuarán saltando defensores de los animales, toreros, ecologistas, apasionados de la tauromaquia, seguidores de la fiesta popular y el derroche de alcohol y, claro está, toros, vacas, vaquillas y becerros.

Qué PueDo HaCer yo?



Existen numerosas asociaciones en defensa de los animales. Encuentra las que trabajan en tu provincia o la que más te guste y colabora con ellos como voluntario, difundiendo su mensaje o haciendo un donativo.Si quieres dar difusión a esta problemática también puedes difundir esta noticia.CanalSolidario.org 2008 

 

 

POESIA DEL SILENCI

Poesia sense paraules

Força sense armes

Saviesa sense llibres

Música sense instruments

 

Amic de l’ànima

massa sovint absent

Soterrat per allaus d’estímuls

i magmes de pensaments

 

Batall de campana

que desperta consciència

Cop suau que ressona fort

a cau d’orella

 

Vuit de sons

el temps desapareix

i s’obren espais desconeguts

on l’esperit reposa

 

i recorda, recorda

allò que sap

i que restaba amagat

ofegat pel dia a dia

Angel Calvo

SILENCI

Potser ja és hora de que deixem que el silenci surti del seu silenci i ens comenci a parlar, o millor dit a mussitar a cau d’orella, perquè el silenci ens parla fluixet però se sent fort, si no estem massa atrafegats ni tenim la ment distreta.

 

Si deixem que ens parli el silenci, trobarem més fàcilment el camí que ens duu cap al nostre interior. Ens podrem comprendre millor, veurem amb més claredat allò essencial, com és la profunda relació causa-efecte que tenen les accions i omissions quotidianes amb el benestar físic i emocional. Això ens donarà l’oportunitat d’establir una relació més intel·ligent i amorosa amb  nosaltres mateixos i amb el nostre entorn.

 

Estem tan habituats a rebre un flux constant d’estímuls que el silenci, visual i auditiu, acostuma a ser un gran absent que, quan apareix massa temps o massa intensament, sovint provoca inquietud. Això  no és més que un indicador del nostre allunyament de la natura, que té en el gran silenci dels boscos, de les profunditats del mar i de la immensitat de l’espai la seva manifestació més genuïna.

 

Perquè necessitem silenci per assossegar la ment i  aconseguir equilibri emocional,  

cal que procurem crear, tan a la intimitat de la família com al àmbit social de l’escola, espaïs i situacions on el silenci, la calma, sigui un element habitual, apreciat, que aporti plaer i potencií capacitats. Sobre tot hauríem de tractar  que els més joves no el vegin com  un desconegut incòmode, que tan sols toleren quan se’ls imposa coactivament, sinó com un amic que els ajuda a sentir-se millor i a ser més eficaços i creatius.

 

És per això que em semblen molt valuoses, diria que imprescindibles, iniciatives com “La setmana del silenci” que recentment s’ha portat a terme a l’escola pública Estalella i Graells de Vilafranca, on alumnes i professors han estat immersos en la recerca de vies per ajudar a valorar i gaudir del silenci.

 

Segur que pel claustre no ha estat fàcil, però elles i ells saben que cal mantenir viva la petita planta sorgida d’aquesta llavor, perquè donarà fruits que són molt necessaris pel futur de la nostra societat. És un pas endavant del que poden sentir-se satisfets, i que nosaltres hauríem d’agrair, pel que suposa d’autoexigència i dedicació .

Tan de bo serveixi per encoratjar a tots aquells mestres que, silenciosament, fan tasques similars que mereixerien ser més conegudes i reconegudes.

 

Angel Calvo

REFLEXIONS AL VOLTANT DE LA MORT

Benjamin Franklin, un home que es va implicar de ple amb la vida (científic, inventor, polític, escriptor, filòsof…), va dir, amb molt d’encert, que el dèbil tem la mort; qui se sent desgraciat la crida; el temerari la provoca i la persona sensata l’espera.

 

De fet, esperar- la ho fem tots, encara que hi ha qui prefereix ignorar-ho, sense adonar-se que  això vol dir arrossegar de per vida la por a la mort. Deia Montaigne que aprendre a morir és deixar de ser esclau.

Jo no puc saber amb certesa si la mort és la fi de la Vida, encara que tinc la meva creença intima, però  ben segur és el cim d’aquesta vida terrenal. Quan ja marxem sense remei, serà possiblement la vivència  més personal i intransferible de totes les que haurem viscut. Un moment especial, únic i que, per cert (i per sort), és inevitable.

 

No es tracta de adelitar-se amb la idea de la mort ni de rendir-li culte ombrívol, sinó de poder contemplar en profunditat la realitat de la vida, amb la seva levitat i complexitat, amb les seves dificultats i oportunitats. Això  no ha de tenir res a veure amb una actitud pessimista, ni ser una crida a la mala astrugància, ben al contrari, ser conscients de la fragilitat de la vida permet viure-la intensament,  establir  amb més intel·ligència les nostres prioritats i ser més amorosos en les nostres relacions.

 

Si sovint la ment està massa ocupada, despistada, obsessionada, preocupada, ansiosa,…Què passarà en un trànsit tan intens física i emocionalment?

 

Aprendre a introduir una mica més de calma en el nostre interior potser ens sigui útil per a tenir assossec en el moment de la davallada orgànica, però sobretot ens permetrà viure amb més consciència i llibertat, i per tant amb més plenitud, la vida que encara tinguem per davant.

 

Quan el present marxa i el futur no arriba

 el cos inert, titella sense fils,

sent que la mort s’acosta i que s’ofega

en un mar de pors i d’oblit.

 

En el foc del dubte cremen creences

I el gèlid vent de la inevitable nit

dispersa el fum de pregaries febles

i les cendres de fes que s’han esvaït.

 

No sé si és adéu o a reveure

faig de la incertesa silenci tranquil

m’endinso conscient en el riu de la Vida

navego confiat cap al meu destí.

 

Angel Calvo

ELS ÀKKES, UNA SOCIETAT TRANQUIL·LA

Tots els estudiosos coincideixen a descriure els akkes com una de les societats del món amb un nivell de conflicte social més baix.

Els akkes no disposen de cap sistema punitiu regulat. El concepte de delicte s’apropa més al de l’extravagància que no pas a res més. En una societat que sobreviu exclusivament gràcies a la reciprocitat, l’homicidi no té cap sentit. La generositat ni tan sols és un valor moral, és una obligació assumida: els productes de la selva es reparteixen a parts iguals entre tots els membres del campament. I aquí és on pot aparèixer l’extravagància. Un akka que, per exemple, no accedís a compartir, seria vist més aviat com un dement que no pas com un delinqüent. Si un individu s’aparta de les convencions socials, els akkes recorren a un únic mecanisme corrector: la sàtira. Sovint s’ha ressaltat la gran capacitat imitadora i parodiadora dels akkes. La burla pot ser un càstig molt cruel, suficient perquè l’infractor rectifiqui.
En l’àmbit estrictament familiar, els nivells de violència també hi són mínims. Un antropòleg que va viure catorze anys entre els akkes no hi va poder constatar ni un sol cas de maltractaments a les dones. Ni un. Les agressions de dones als seus homes existeixen amb alguna freqüència, però són molt ocasionals. De vegades, la gelosia de les dones s’expressa amb cops, o fins i tot amb talls a la cara dels marits infidels. Però això és tot. Un estudi va revelar a quines activitats dedicaven el seu temps els homes akkes durant un dia qualsevol: elaborant petites manufactures (un 6,7 %), parlant amb d’altres (un 21,7 %), atenent els infants (un 23,3 %), cantant i ballant (un 15 %), menjant (un 10 %), dormint (un 20 %) i mandrejant (un 3,3 %). Certament, entre els akkes no hi ha cap mecanisme que reprimeixi l’agressivitat entre éssers humans, però tampoc no pot trobar-s’hi cap element que la inciti. I això s’estén a tots els nivells de la vida quotidiana. Els nens sempre seran nens, i que un bon dia tres criatures martiritzin un iaio no resulta significatiu. Els akkes han construït una societat on la violència, senzillament, no hi té cabuda. No es tracta d’una norma transmesa per cap entitat divina, ni de codis memoritzats de generació en generació, ni de cap institució aïllada que garanteixi la pau social.

Pel que fa al temps que estan amb els seus fills, s’ha de tenir en compte que, sovint, els akkes compaginen el fet de ballar, menjar o parlar amb el de sostenir el seu fill en braços. La conclusió és que els pares akkes estan abraçats als seus fills el 47 % de les hores del dia.

Un antropòleg va sorprendre’s en veure un homa pigmeu que tenia el seu fill a coll, en comptes d’ocupar-se en altres activitats necessàsies per al campament. L’antropòleg preguntà a l’home akka: “Per què duu tota l’estona el nen en braços?”, i aquest li respongué: “Perquè me l’estimo”.

http://www.unescocat.org/cultmon/dossiers/pigmeus3_1.html