REFLEXIONS AL VOLTANT DE LA MORT

Benjamin Franklin, un home que es va implicar de ple amb la vida (científic, inventor, polític, escriptor, filòsof…), va dir, amb molt d’encert, que el dèbil tem la mort; qui se sent desgraciat la crida; el temerari la provoca i la persona sensata l’espera.

 

De fet, esperar- la ho fem tots, encara que hi ha qui prefereix ignorar-ho, sense adonar-se que  això vol dir arrossegar de per vida la por a la mort. Deia Montaigne que aprendre a morir és deixar de ser esclau.

Jo no puc saber amb certesa si la mort és la fi de la Vida, encara que tinc la meva creença intima, però  ben segur és el cim d’aquesta vida terrenal. Quan ja marxem sense remei, serà possiblement la vivència  més personal i intransferible de totes les que haurem viscut. Un moment especial, únic i que, per cert (i per sort), és inevitable.

 

No es tracta de adelitar-se amb la idea de la mort ni de rendir-li culte ombrívol, sinó de poder contemplar en profunditat la realitat de la vida, amb la seva levitat i complexitat, amb les seves dificultats i oportunitats. Això  no ha de tenir res a veure amb una actitud pessimista, ni ser una crida a la mala astrugància, ben al contrari, ser conscients de la fragilitat de la vida permet viure-la intensament,  establir  amb més intel·ligència les nostres prioritats i ser més amorosos en les nostres relacions.

 

Si sovint la ment està massa ocupada, despistada, obsessionada, preocupada, ansiosa,…Què passarà en un trànsit tan intens física i emocionalment?

 

Aprendre a introduir una mica més de calma en el nostre interior potser ens sigui útil per a tenir assossec en el moment de la davallada orgànica, però sobretot ens permetrà viure amb més consciència i llibertat, i per tant amb més plenitud, la vida que encara tinguem per davant.

 

Quan el present marxa i el futur no arriba

 el cos inert, titella sense fils,

sent que la mort s’acosta i que s’ofega

en un mar de pors i d’oblit.

 

En el foc del dubte cremen creences

I el gèlid vent de la inevitable nit

dispersa el fum de pregaries febles

i les cendres de fes que s’han esvaït.

 

No sé si és adéu o a reveure

faig de la incertesa silenci tranquil

m’endinso conscient en el riu de la Vida

navego confiat cap al meu destí.

 

Angel Calvo

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: